dilluns, 11 de setembre de 2017

Morts prescindibles

No tinc gaire per afegir a tot el que ja vinc dient, si no és que aquesta sèrie va a més. Tot l'univers Bergman va creixent de manera que és impossible per a mi, ara per ara, pensar en abandonar el món d'aquest personatge. I sort, perquè ara que buscava la quarta entrega he vist que surt el dia 13!!!

És possible llegir aquest llibre independentment de la resta? Sí, és possible. Us ho recomano? No, gens. Perquè si bé torna a ser un cas per resoldre (sis cossos que apareixen enterrats sota la neu dalt de tot de les muntanyes del Jamtland), en aquesta entrega, la investigació passa a un discret segon pla per deixar el protagonisme a la vida dels integrants de l'equip del Riskmord i, arribats a aquest punt, sense les dues entregues anteriors, us faltaria historial per seguir-ho.

No n'he sentit a parlar gens, del Sebastian Bergman, i com més llegeixo, més sorprenent em sembla. Hauria de tenir exèrcits de lectors entregats que en fessin apologia, així potser jo me n'hagués assabentat abans. Els camins de la lectura resulten de vegades incomprensibles, com els de la democràcia, oi?

dilluns, 28 d’agost de 2017

Crims duplicats

Continuo amb la sèrie Bergman. El segon llibre continua, a nivell de personatges, on ho deixa el primer si bé la història de la trama principal que se'ns presenta és una altra.

Uns assassinats ocorreguts a Estocolm fa deu anys s'estan repetint, amb el petit afegit que l'assassí està a la presó des d'aleshores, condemnat per aquells crims. L'equip protagonista de la primera entrega, es troba amb un nou cas per resoldre i ho fa de la mateixa manera que en la història anterior; amb girs, amb trames subjacents que també aconsegueixen atrapar-te i que les segueixis amb molt d'interès. Aquesta història m'ha agradat encara més que la primera, m'ha mantingut molt pendent. Tant, que no esperaré més a llegir-me la tercera novel·la, no fos cas que oblidés algun detall.

Afortunadament, tinc diverses entregues d'aquesta sèrie per seguir, així que em sembla que encaro la tornada a la rutina amb un entreteniment assegurat. Si més no, per a les estones d'autobús i l'abans d'anar a dormir. Qui no es conforma és perquè no vol.

divendres, 18 d’agost de 2017

Secretos imperfectos

Posar-me a parlar avui de llibres de crims amb el que acaba de passar a la meva ciutat em sembla gairebé pornogràfic. I, contra tot pronòstic, ahir, quan ben entrada la nit seguien arribant notícies esfereïdores de tot el que passava, jo vaig refugiar-me en les darreres pàgines d'aquesta novel·la que portava dies atrapant-me. Me la vaig acabar i vaig agrair infinitament que aconseguís distreure'm.

Us he de dir que he ensopegat amb una sèrie que em donarà molt bones estones de lectura i, de fet, tan bon punt ahir vaig acabar aquesta primera entrega, vaig encetar la segona que ja apunta a lectura sense descans pel que em queda de vacances.

Un jove adolescent apareix mort a ganivetades en un bosc i la policia s'endinsa en la investigació d'aquesta mort que es complica. A més, les relacions entre la divisió de policies encarregada d'aquest assassinat també aporta molt entreteniment.

Si trobo que escriure una novel·la ja és ben difícil, escriure-la a quatre mans, com és el cas, ha de ser complicadíssim. I aquesta història lliga d'una manera perfecta, unint totes les peces que et va deixant pel camí com si fossin molles de pa. I tot i que tot el que explica seria terrible si fos cert, a la vista està que no pot ser-ho més que el que ens passa al costat de casa.

divendres, 4 d’agost de 2017

La substància del mal

Sort que no vaig llegir totes les comparacions que corren per la xarxa entre aquesta novel·la i les d'en Joël Dicker perquè, ara que sí que me les he trobat, no entenc quins són els punts de comparació exactament. El cas és, suposo, que Dicker ven molts llibres. Potser fins i tot tan sols perquè el seu nom aparegui a la frase, un llibre d'un altre autor, un llibre que, així d'entrada, no tindria massa a veure més enllà d'un assassinat comès fa molts anys, pot aconseguir que el títol es vengui com xurros. Potser és això.

Per part meva, no tinc gaire cosa a dir d'aquesta novel·la. M'ha agradat? Sí. Trobo que és un imprescindible total? No. M'ha entretingut? Sí, força. Però al final l'he trobat una mica desballestat. No sé com explicar-vos-ho. Tinc la sensació que han intentat vendre'm un final de traca, amb girs i coses, i m'ha sobrat una mica tot plegat. Hagués preferit una coseta més senzilla, més normal, si ho voleu dir així i no que provessin d'enlluernar-me amb tanta llum i ombra.

Penso que potser els amants de la muntanya trobin aquí alguna cosa més, més enllà de la pròpia història, amb què sentir-se identificats. Em refereixo a tot això de la crida de la muntanya, l'ànima dels cims i coses d'aquestes que a mi no em diuen absolutament res, urbanita com sóc. Però si del que estem parlant és de lectura pura i dura, això, per a mi, es queda en un llibre normalet.



dimarts, 18 de juliol de 2017

Belgravia

Amants de Downton Abbey, agrupeu-vos aquí un momentet que viurem el nostre moment fan. Sí? Tothom preparat? Som-hi!

Quina troballa, senyores i senyors! Vaig engegar la lectura de "Belgravia" sabent que havia fet una aposta molt segura, però no esperava que m'agradés tant i tant. La sensació que tinc és la d'haver llegit un clàssic, un clàssic escrit en plena època victoriana. Aquesta és una d'aquelles novel·les que et fa viatjar, que et submergeix completament a la història que estàs llegint, absorbent i addictiu com els millors thrillers.

Serà una estupenda lectura de vora la piscina per a tots aquells qui se l'enduguin de vacances i encantarà a tots aquells que gaudeixin de les històries tipus "Upstairs Downstairs" i, més actualment com us deia, "Downton Abbey" (Fellowes n'és el creador, d'aquesta darrera, així que ja prometia d'entrada).

Un comerciant emergent apareix a la vida de dues famílies del Londres més benestant i aconseguirà trasbalsar les vides de tots plegats de forma inesperada. Uns personatges ben creats, unes trames plenes de girs, amb arrels i branques que es reparteixen en el temps i la gent, en una ciutat que floreix convertint-se en un personatge més. Es fa difícil aturar la lectura quan et trobes sumit en les intrigues que Fellowes sap crear tant i tant bé.

No sé si em passa només a mi, que quan llegeixo segons què, tinc una veueta molt snob que em diu que hauria d'estar llegint alguna cosa més seriosa. Per sort, me 'escolto poc, aquesta veu, i acabo fent el que em vé de gust. I a la vista està que m'acaba sortint molt bé.

dilluns, 10 de juliol de 2017

El extraño verano de Tom Harvey

Em consta que no sóc l'única que espera les novel·les de Mikel Santiago amb moltes ganes. De vegades penso que voldria que existís una mena de Netflix de llibres, que publiqués de cop totes les novel·les dels autors que més m'agraden per fer maratons inacabables de lectures-aposta-segura.

"La última noche en Tremore Beach" em va enganxar; no només a la història sinó a la trajectòria futura del Mikel Santiago. Fidelment, vaig seguir amb "El mal camino" i tampoc no em va decebre així que he arribat a aquesta tercera novel·la amb moltes ganes i esperant més del mateix.

I ho he trobat. Mikel Santiago torna a fondre paisatge, personatges i aquesta clàssica estructura del "qui ho va fer" per fer-te ballar el cap, per convidar-te a jugar amb ell, triar els teus sospitosos i els teus motius endinsar-te en una història que no s'atura, que no et deixa anar i de les que sap greu acabar-se.

Ara que, en general, les vacances ja sobrevolen els nostres caps, us recomano molt i molt que us emporteu el Mikel Santiago a la maleta i si teniu la sort de no haver-ne llegit res encara, feu una marató i llegiu-vos les tres novel·les de seguit. Aprofiteu vosaltres que podeu, que als que anem al dia de la seva obra, ens toca esperar pacientment que arribi la propera. #DramesDeLectorImpacient.

dimecres, 28 de juny de 2017

El cuento de la criada

M'encanta quan m'endinso en la lectura d'una novel·la sense saber-ne gaire més que el títol. Tenir al davant una cortina de fum gris que has d'anar enretirant poc a poc i anar avançant en la història sorprenent-me del que m'ofereix.
D'"El cuento de la criada" en sabia, tan sols, imatges que havia anat trobant, imatges molt potents visualment, que em van cridar l'atenció. De la història, però, no en sabia res i ha estat tot un encert.

"El cuento de la criada" narra una distòpia, en un estat d'Estats Units, un sistema religiós que ha acabat convertint les dones en el centre, però, de la mateixa manera, en eines del mateix sistema que tan sols es fan servir per tenir criatures, per tenir cura de la casa i per encarregar-se de promoure les creences del sistema entre les mateixes dones. Margaret Atwood proposa una societat que no sembla, així d'entrada, que estigui massa allunyada de la realitat que coneixem. Val a dir, però, que no hem arribat (encara) als límits esgarrifosos que es descriuen.

Atwood dóna molta corda al lector perquè pensi i reflexioni, perquè ompli els buits de la història. És d'agrair que et tractin com un lector intel·ligent.

Comptat i debatut si una frase, manllevada de la mateixa novel·la, trobo que defineix aquesta història és "la llibertat, com tot, és relativa". Això és el que mitjançant una complexa xarxa molt ben trenada d'informació i desinformació, es fa creure a les dones que són formades i preparades per assolir la seva funció d'incubadores amb cames en una societat on la fertilitat s'ha convertit en un bé molt preuat. La Defred (Offred a la versió original) ens porta de la mà, en primera persona, barrejant present i passat, per aquest món imaginari que posa els pèls de punta.

És una lectura molt, molt, molt i molt recomanable, d'aquelles que estaria bé que fos lectura recomanada pels joves. D'aquelles que serveix d'avís. Vigileu, que cap aquí és cap a on anem.