dilluns, 30 de novembre de 2009

El pit-roig


Aquesta lectura ha estat un pèl decebedora: el personatge principal...d'acord; no m'ha enganxat com el Wallander (crec que aquí hi ha el meu error principal: cada cop que agafo un llibre d'assassinats nòrdic, espero engaxar-me a la pàgina 1 i no voler fer res més que llegir fins que me l'acabi, com m'acostuma a passar amb els mankells) però m'ha caigut bé, tot i que trobo que li falta ganxo i que no me l'acabo de creure.
Pel que fa  a l'argument....jo m'hi he perdut. I no m'hi he trobat fins al final, final, en què t'ho expliquen tot, però durant la història, massa personatges, masssa "ara t'explico una mica d'això sense dir-te a què vé ni on vull anar a parar i més endavant ja el tornarem a agafar, aquest fil". Total, que m'he passat la lectura pensant "ara, ara, ara arrenca...". I no.
I no us explicaré el què, perquè no vull aixafar la guitarra a ningú però....si algú l'ha llegit...no hi ha una tema que queda penjant? Potser en el segon llibre se'n parli, però a mí m'havien dit que eren independents. El tinc a la tauleta, el segon, però he decidit donar-me un marge de temps abans de posar-m'hi. De tota manera, ho provaré, però no penso donar-li una oportunitat tan llarga com ha tingut aquest.
Total, que ni pena ni glòria, tu. Que no us diré que està bé però tampoc que és el pitjor que he llegit mai. Està allà, a la pila, de la meitat cap abaix, si l'hagués de situar.

El llibre és:

Nesbo, Jo. El pit-roig. Tr. Laia Font. Proa, 2008. 552 p. ISBN 978-84-8437-297-4.

3 comentaris:

  1. doncs si està a baix de la pila, no el treurem pas per llegir-lo.

    ResponElimina
  2. viu i llegeix: que ja sabem que tot això son gustos...però....

    Mireia: Doncs una miqueta...a veure, que tampoc és un "bodrio" però...

    ResponElimina