dilluns, 9 d’octubre de 2017

Curs de feminisme per microones

Jo confesso: de sempre que he tingut una relació amor-odi amb el feminisme. Ho dic com qui s'asseu a una rotllana d'alcohòlics i diu el seu nom i reconeix la seva addició. Doncs jo igual.

Us explicaré quin ha estat el meu camí aquestes darreres setmanes.

Tenia "Americanah" a la meva llista de pendents i, amb l'inici del nou curs i després de la lectura en massa de la sèrie Bergman, vaig pensar que era un bon moment per tornar a la "lectura seriosa" :) . Vaig començar la lectura ensopegant de ple amb tots aquells "privilegis de dona blanca" (la descripció no és meva, li he robat a la meva amiga Sílvia, que trobo que la va clavar) que tinc només per haver nascut on ho vaig fer. Per curiositat, vaig començar a regirar la xarxa per llegir més sobre la Chimamanda Ngozi Adichie i vaig veure diverses de les seves xerrades que podeu trobar al Youtube sense massa esforç. De totes, em quedo amb aquesta, que va ser la que em va provocar un sotrac a l'ànima. Vaig aparcar la lectura d' "Americanah", inicialment de forma provisional, i em vaig submergir en la recerca d'informació sobre el moviment feminista. El meu rebuig venia promogut per moviments com Femen, dels que jo no acabava d'entendre que fessin servir els pits per evitar, per exemple, que les dones siguem sexualitzades. Hola, què tal, no ho trobeu contradictori? El tema cremar sostenidors tampoc no va gaire amb mi i hi ha temes insígnia del moviment amb els que tinc clars conflictes (avortament, quotes i ús indiscriminat del femení plural!!! En el tema de les quotes, he canviat d'opinió llegint la Natza).

Però.

Vaig decidir que havia de prendre partit. Tenir, si més no, una opinió al respecte. Perquè, no ens enganyem, som privilegiades dones blanques, però comparades amb què? I hi ha un munt de feina per fer. El cas és que no volia deixar de llegir sobre el tema, però necessitava alguna lectura amb humor i fets. Fets reals que vivim les dones. I aleshores vaig pensar en la Natza Farré. I ha estat una revelació. He après que es pot ser feminista i tenir conflictes amb el feminisme. No passa res, senyores i senyors. He subratllat passatges com una boja; he hagut de fer pauses de lectura perquè una frase em deixava tan fora de joc per la seva obvietat que havia de reinicialitzar-me el cervell; i he rigut molt, si bé el tema fa de tot menys gràcia.

Si com jo, rondant gairebé els quaranta, encara estaves tèbia amb això del feminisme, et recomano molt aquest llibre. M'avergonyeixo una mica haver-m'hi posat tan tard, però us puc assegurar que m'hi posaré de debò perquè, comptat i debatut, tots hem estat en converses de cafè on s'han fet servir tòpics masclistes i hem callat com putes.

Putes, veieu? He dit putes. Hi ha molta feina a fer.

dimarts, 26 de setembre de 2017

Silencis inconfessables

"Sí, sí, s'ha acabat aquí. Què fort, tu.". Si no fos que el percentatge de lectura del meu lector m'informava clarament que ja havia arribat al final, no m'hagués volgut creure que la història del Sebastian Bergman arribava al final així.

No puc afegir gaire més a tot el que ja us he estat dient d'aquesta sèrie. Considero que és un imprescindible per a tots aquells a qui agradi la novel·la negra perquè ho té tot: una història ben dosificada i molt ben estructurada, amb un equip de personatges molt vius i reals, on la part psicològica dels protagonistes eclipsa, gairebé, el crim en sí.

Tot és important, aquí: el que diuen, el que callen i aquell gest del primer capítol de la segona novel·la. Res no passa perquè sí i tot va lligant poc a poc formant un trencaclosques que aconsegueix sorprendre't amb cada nova imatge que et mostra.

Estic molt contenta d'haver pogut llegir tota la sèrie (bé, tota la publicada fins el moment) amb aquesta continuïtat. Ara em caldrà esperar a l'entrega següent i em podeu ben creure que deixaré apartada el que sigui que estigui llegint aleshores per tornar a submergir-me amb el Sebastian i els seus companys perquè val molt la pena.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Morts prescindibles

No tinc gaire per afegir a tot el que ja vinc dient, si no és que aquesta sèrie va a més. Tot l'univers Bergman va creixent de manera que és impossible per a mi, ara per ara, pensar en abandonar el món d'aquest personatge. I sort, perquè ara que buscava la quarta entrega he vist que surt el dia 13!!!

És possible llegir aquest llibre independentment de la resta? Sí, és possible. Us ho recomano? No, gens. Perquè si bé torna a ser un cas per resoldre (sis cossos que apareixen enterrats sota la neu dalt de tot de les muntanyes del Jamtland), en aquesta entrega, la investigació passa a un discret segon pla per deixar el protagonisme a la vida dels integrants de l'equip del Riskmord i, arribats a aquest punt, sense les dues entregues anteriors, us faltaria historial per seguir-ho.

No n'he sentit a parlar gens, del Sebastian Bergman, i com més llegeixo, més sorprenent em sembla. Hauria de tenir exèrcits de lectors entregats que en fessin apologia, així potser jo me n'hagués assabentat abans. Els camins de la lectura resulten de vegades incomprensibles, com els de la democràcia, oi?

dilluns, 28 d’agost de 2017

Crims duplicats

Continuo amb la sèrie Bergman. El segon llibre continua, a nivell de personatges, on ho deixa el primer si bé la història de la trama principal que se'ns presenta és una altra.

Uns assassinats ocorreguts a Estocolm fa deu anys s'estan repetint, amb el petit afegit que l'assassí està a la presó des d'aleshores, condemnat per aquells crims. L'equip protagonista de la primera entrega, es troba amb un nou cas per resoldre i ho fa de la mateixa manera que en la història anterior; amb girs, amb trames subjacents que també aconsegueixen atrapar-te i que les segueixis amb molt d'interès. Aquesta història m'ha agradat encara més que la primera, m'ha mantingut molt pendent. Tant, que no esperaré més a llegir-me la tercera novel·la, no fos cas que oblidés algun detall.

Afortunadament, tinc diverses entregues d'aquesta sèrie per seguir, així que em sembla que encaro la tornada a la rutina amb un entreteniment assegurat. Si més no, per a les estones d'autobús i l'abans d'anar a dormir. Qui no es conforma és perquè no vol.

divendres, 18 d’agost de 2017

Secretos imperfectos

Posar-me a parlar avui de llibres de crims amb el que acaba de passar a la meva ciutat em sembla gairebé pornogràfic. I, contra tot pronòstic, ahir, quan ben entrada la nit seguien arribant notícies esfereïdores de tot el que passava, jo vaig refugiar-me en les darreres pàgines d'aquesta novel·la que portava dies atrapant-me. Me la vaig acabar i vaig agrair infinitament que aconseguís distreure'm.

Us he de dir que he ensopegat amb una sèrie que em donarà molt bones estones de lectura i, de fet, tan bon punt ahir vaig acabar aquesta primera entrega, vaig encetar la segona que ja apunta a lectura sense descans pel que em queda de vacances.

Un jove adolescent apareix mort a ganivetades en un bosc i la policia s'endinsa en la investigació d'aquesta mort que es complica. A més, les relacions entre la divisió de policies encarregada d'aquest assassinat també aporta molt entreteniment.

Si trobo que escriure una novel·la ja és ben difícil, escriure-la a quatre mans, com és el cas, ha de ser complicadíssim. I aquesta història lliga d'una manera perfecta, unint totes les peces que et va deixant pel camí com si fossin molles de pa. I tot i que tot el que explica seria terrible si fos cert, a la vista està que no pot ser-ho més que el que ens passa al costat de casa.

divendres, 4 d’agost de 2017

La substància del mal

Sort que no vaig llegir totes les comparacions que corren per la xarxa entre aquesta novel·la i les d'en Joël Dicker perquè, ara que sí que me les he trobat, no entenc quins són els punts de comparació exactament. El cas és, suposo, que Dicker ven molts llibres. Potser fins i tot tan sols perquè el seu nom aparegui a la frase, un llibre d'un altre autor, un llibre que, així d'entrada, no tindria massa a veure més enllà d'un assassinat comès fa molts anys, pot aconseguir que el títol es vengui com xurros. Potser és això.

Per part meva, no tinc gaire cosa a dir d'aquesta novel·la. M'ha agradat? Sí. Trobo que és un imprescindible total? No. M'ha entretingut? Sí, força. Però al final l'he trobat una mica desballestat. No sé com explicar-vos-ho. Tinc la sensació que han intentat vendre'm un final de traca, amb girs i coses, i m'ha sobrat una mica tot plegat. Hagués preferit una coseta més senzilla, més normal, si ho voleu dir així i no que provessin d'enlluernar-me amb tanta llum i ombra.

Penso que potser els amants de la muntanya trobin aquí alguna cosa més, més enllà de la pròpia història, amb què sentir-se identificats. Em refereixo a tot això de la crida de la muntanya, l'ànima dels cims i coses d'aquestes que a mi no em diuen absolutament res, urbanita com sóc. Però si del que estem parlant és de lectura pura i dura, això, per a mi, es queda en un llibre normalet.



dimarts, 18 de juliol de 2017

Belgravia

Amants de Downton Abbey, agrupeu-vos aquí un momentet que viurem el nostre moment fan. Sí? Tothom preparat? Som-hi!

Quina troballa, senyores i senyors! Vaig engegar la lectura de "Belgravia" sabent que havia fet una aposta molt segura, però no esperava que m'agradés tant i tant. La sensació que tinc és la d'haver llegit un clàssic, un clàssic escrit en plena època victoriana. Aquesta és una d'aquelles novel·les que et fa viatjar, que et submergeix completament a la història que estàs llegint, absorbent i addictiu com els millors thrillers.

Serà una estupenda lectura de vora la piscina per a tots aquells qui se l'enduguin de vacances i encantarà a tots aquells que gaudeixin de les històries tipus "Upstairs Downstairs" i, més actualment com us deia, "Downton Abbey" (Fellowes n'és el creador, d'aquesta darrera, així que ja prometia d'entrada).

Un comerciant emergent apareix a la vida de dues famílies del Londres més benestant i aconseguirà trasbalsar les vides de tots plegats de forma inesperada. Uns personatges ben creats, unes trames plenes de girs, amb arrels i branques que es reparteixen en el temps i la gent, en una ciutat que floreix convertint-se en un personatge més. Es fa difícil aturar la lectura quan et trobes sumit en les intrigues que Fellowes sap crear tant i tant bé.

No sé si em passa només a mi, que quan llegeixo segons què, tinc una veueta molt snob que em diu que hauria d'estar llegint alguna cosa més seriosa. Per sort, me 'escolto poc, aquesta veu, i acabo fent el que em vé de gust. I a la vista està que m'acaba sortint molt bé.